Record que en Jordi treballava de valent (i calladament, com s’ha de treballar!) amb els alumnes de 3r i de 4t d’ESO ,quan encara es podia fer T. de Teatre a 4t d’ESO, i molt de tant en tant ens demanava ajuda a alguns dels companys del departament... Amb en Jordi vaig aprendre el que eren els “assajos d’horabaixa”, per exemple... En Jordi tancà un cicle amb nosaltres i se n’anà a un altre institut a continuar la seva tasca com a professor... Aquí, a Andratx, al departament de català i intentant tapar el buit que en Jordi havia deixat a l’optativa T. de Teatre, hi quedàrem na Carolina Rigo i jo... Va ser un any dur, però aconseguírem muntar La comèdia de l’olla gràcies sobretot a la caparrudesa de na Carolina Rigo, companya incansable i incombustible, a qui devem la primera participació del nostre centre a l’Encontre de Teatre en Català d’Artà. Però na Carolina també ens hagué 
d’abandonar... Tanta de sort que poc després arribà na Marga Truyols, tan incansable i incombustible o més que la resta de bojos i boges que ens havíem deixat enverinar per això que alguns anomenen “teatre escolar”... Aleshores, un bon dia, vaig mirar enrere i vaig entendre que l’optativa T. de Teatre tenia un passat, tenia un present i, sobretot, si es continuaven fent bé les coses, tenia un gran futur... I així ha estat, amb la col•laboració d’en Pere Suau, de na Rosa Vidal, de na Mireia Margenat en un passat no tan remot, i dels membres de la Comissió de Teatre (na Mercè, na Bel, n’Adolfo, n’Elisa, na María i n’Octavio), d’en Pere Barceló, d’en Joan Ramírez i de molts altres (esper no deixar-me’n cap al tinter!), la feina amb els nostres alumnes de T. de Teatre ha crescut fins al punt que enguany tenim en marxa mitja dotzena de projectes que mobilitzaran una vuitantena llarga de persones entre alumnes i professors... Però tot això va tenir un començament i qui millor per parlar-ne que qui ho va viure en primera persona? Cedeixo, doncs, amb molt de gust, la paraula a en Jordi Albis, qui molt amablement ha fet l’esforç de recordar i ens ha relatat com va començar aquesta aventura del teatre a l’IES Baltasar Porcel d’Andratx...
Pep Pizà
[Pep Pizà: "pren la paraula Jordi Albis"]
“Ho faré tan bé com pugui; el meu problema és que som una home gairebé sense memòria, que no és el mateix que un home sense records [Pep Pizà: “el que ets és un poeta!”]. La memòria és sistemàtica; els records, en canvi, són erràtics. És per això que gairebé no te sabria dir amb certesa ni tan sols els anys que vaig estar a Andratx. Intentaré recordar:
Record que quan vaig arribar a Andratx hi havia l'optativa de teatre , però a l'institut no s'havia representat mai cap obra. Em va tocar a mi perquè ningú no la volia .[Pep Pizà: “no sé de què em sona, això...”]. Jo havia fet un curset de teatre quan encara feia cursets i del curset me n'havia duit alguna idea i sobretot bibliografia.
Vaig recuperar la bibliografia i vaig cercar-hi exercicis que em poguessin anar bé. Sense altre bagatge que l'entusiasme, me'n vaig anar cap a classe i em vaig trobar davant un grup d'alumnes molt hetereogeni: n'hi havia de molt il•lusionats amb l'assignatura i d'altres que hi havien arribat perquè no sabien on els havien de posar perquè no fessin nosa. Encara en record moltes cares d'aquest primer grup, però molt pocs noms: José María, Ángel..., cap llinatge. I vaig començar a cometre errors com ara fer sortir algú davant els altres el primer dia sense haver fet abans molts d'exercicis en grup, però a poc a poc vam cercar una manera d'entendre'ns. És difícil trobar el principi d'autoritat quan les distàncies s'escurcen, quan hi ha contacte físic amb l'alumnat. Una classe de teatre t'exigeix el 100%: t'implica emocionalment. I aquestes implicacions resulten tan gratificants com esgotadores. Però de tot això, què te n’he de dir? [Pep Pizà: “no res, company i mestre! Continua”]. I van arribar les vacances de Nadal i em vaig posar a cercar una obra per representar i - encara era massa jove, massa arrogant vull dir- vaig triar una cosa de Woody Allen: Déu i altres peces em sembla que es deia el llibre. Vaig agafar el text 
i el vaig començar a remenar i a remenar fins que en vaig tenir una versió adaptada a les característiques de l'alumnat i a les exigències de cadascú: jo vull un paper llarg, jo un paper curt, jo vull dir una frase, jo vull sortir sense dir res... Haver triat aquesta obra per respresentar amb alumnes de 3r d'ESO deu ser dels actes més arrogants que he comès en ma vida. Imagina't un text del sr. Allen dit per alumnes de secundària: no entenien res del que deien, però a mi m'encantava [Pep Pizà: “na Carolina i jo ens estrenàrem amb un Plaute! Sort que el que diuen dels clàssics és cert: ho aguanten tot!”]. Vet aquí el meu vedetisme
(s'escriu així?) [Pep Pizà: “no t’ho sabria dir, però si aquesta paraula no surt al diccionari, crec que és ben hora que la hi posin!”]. Record el dia abans de l'estrena. Vam anar al teatre d'Andratx i ens el vam trobar desmanegat. Ja em veus a mi intentant posar les bambolines per muntar una càmera obscura. Després de no sé quants anys encara no n'he après [Pep Pizà: “jo tampoc!”]. Els alumnes no se sabien el paper... un desastre. Quan vaig arribar a Palma me'n vaig anar a fer cerveses intentant entendre com jo -que sempre m'havia considerat prou viu per defugir la catàstrofe- estava a punt de viure l'apocalipsi [Pep Pizà: “conec la sensació... I les cerveses!”]. I l'endemà els alumnes van començar i van acabar l'obra. Com? No ho sé [Pep Pizà: “jo tampoc, però passa!!”]. Ni se'ls sentia ni se'ls entenia, però la gent reia... Aleshores vaig començar a entendre que això del teatre té més a veure amb l'ocultisme que amb el seny. Record que hi havia un moment de l'obra que d'entre el públic s'aixecava un actor que criticava el que veia damunt l'escenari i la directora va estar a punt d'intervenir pensant que era una bretolada adolescent. L'alumne es deia Àngel i era d'aquests que ningú no vol a classe...
Els anys següents em vaig cercar alguna xarxa de seguretat i vaig demanar el suport del departament de plàstica perquè fessin els decorats. Aquells anys hi havia n'Imma Serret i en José Maria (com es deia de llinatge? [Pep Pizà: “no ho sé, jo encara no havia arribat.”]); no record si tu hi vas coincidir [Pep Pizà: “no en vaig tenir el gust.”]. Un any vam fer el Cyrano
-una feinada de decorat i vestuari- i l'altre vaig agafar fragments i fragments i fragments que parlassin de les relacions entre homes i dones. El fil conductor -l'escenari- era un bar on trasncorrien converses humanes. Un altre acte d'arrogància: una obra per a públic adolescent sense acció, només diàleg...Un any -no record quin-, l'obra s'havia de representar dos dies. El primer dia la vam representar, però l'horabaixa vaig tenir un còlic nefrític i la representació es va haver de suspendre. No perquè jo hi fos imprescindible, sinó perquè el vestuari el tenia al cotxe... [Pep Pizà: “coses que passen; a mi dos actors se’m despistaren i un poc més no surten a escena perquè se n’havien anat al ‘backstage’ a fotre’s un paquet de Filipinos amb Fanta taronja!”].
Crec que em deix algun any, no vendrà d'aquí... I després ja vas arribar tu i aleshores ja tens els teus records: alguns segurament compartits [Pep Pizà: "Lisístrata o Primera plana, per exemple..."]Bé ,Pep, el que volies no deu ser exactament això [Pep Pizà: “per una vegada t’equivoques, mestre; això és exactament el que volia!!”].
Si necessites més memòria que records, informacions més concretes m'ho dius i potser trobarem les respostes...En qualsevol cas, enhorabona per la feina que fas [Pep Pizà: “gràcies en nom de tots els membres de la Comissió de Teatre, passats, presents i futurs!”] i ja em diràs com ho he de fer per consultar el blog [Pep Pizà: “serà un orgull i un plaer!!”].
Una abraçada molt forta” [Pep Pizà: “i una altra de ben sincera per a tu!!”]
Jordi Albis
la comissió de treatre estau molt guapos jaja!!!
ResponEliminaQuina passada!
ResponEliminaUna feina ben feta Pep, com sempre!